Un recorregut pel parc

El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac va ser creat el 1973 per preservar 10.000 ha de la Serralada Litoral de l'especulació urbanística, donat el gran valor paisatgístic, ecològic i natural. Posteriors modificacions del límit del parc l'han ampliat a 13.694. Aquest espai està gestionat per la Diputació de Barcelona. El parc natural protegeix un ric ecosistema caracteritzat per la seva diversitat, tant paisatgística com ecològica. El bosc es barreja amb conreus, cingleres i codines. Paisatge d'una gran bellesa.

(Font: Diputació de Barcelona)

El Parc Natural està ubicat a la serralada prelitoral, un xic decantat cap a la depressió central. El material que el forma predominantment és la roca pinyolenca (conglomerat) del Terciari (Eocè). Alternant amb capes de pinyolenc apareixen estrats discontinus de gresos vermells, més abundants com més a ponent, cap a la depressió central. Per altra banda els còdols més grossos del pinyolenc els hem d'anar a buscar a la part de llevant i sud, on poden arribar a tenir diàmetres superiors al metre. Tota aquesta gran massa de roques sedimentàries es va sedimentar amb un règim de forts aiguats i per rius amb fort pendent, en un gran delta.
El gruix de material supera els mil metres. Posteriorment els còdols es van cohesionar i adoptar la consistència pètria actual. Molt més tard moviments de les masses continentals i del nivell del mar han fet emergir els materials sedimentaris que han sofert erosió, adoptant formes encinglerades i amb agulles i monòlits. La infiltració de l'aigua de pluja durant milions d'anys ha provocat diferents fenomens càrstics: coves i avencs.
Entre les coves més importants destaquen la del Manel (la més llarga: 954 m), les coves de Mura (180 m molt ben visitables), dels avencs cal destacar el de l'Espluga (el més profund: 123 m) i el de Castellsapera.

Els boscos predominants són d'alzina (litoral i de muntanya amb boix) a les parts altes menys alterades.
També hi ha alguna roureda de roure martinenc. Els boscos d'alzina han estat explotats fins fa uns 50 anys per fer carbó vegetal.
Actualment algun bosc encara es talla per extreure'n llenya. A les parts baixes, més humanitzades, hi sovintegen les pinedes, fruit de l'abandonament de les vinyes. És en aquesta zona on hi ha la major part de conreus. A les carenes i turons hi solen haver codines (claps de roca amb sòl molt escàs), és en aquest ambient on poden viure espècies vegetals que escassegen a la muntanya. Cal destacar l'únic endemisme de la muntanya: una subespècie de la Pota de Colom (Erodium cicutarium ssp glandulosum).
Aquests ecosistemes tan diversos es veuen poblats per una gran diversitat d'animals. Des dels més petits invertebrats (amb diversos endemismes), a peixos, amfibis, rèptils, ocells i mamífers. La varietat de peixos autòctona és molt reduïda: bagres, barbs i foixins. Han estat introduïts des d'antic carpes i altres peixos foranis.
Entre els amfibis cal destacar: granotes, gripaus i el rar tritó marbrat. Més varietat hi ha entre els rèptils: des de la tortuga de rierol a serps i escurçons, passant per sargantanes, llangardaixos i serps de vidre.

Els ocells més vistosos, per la seva raresa i majestuositat, són els rapinyaires: falcons, esparvers, astors, aligots, àligues marcenca i perdiguera.
Hem de celebrar que recentment han tornat a habitar la muntanya els desapareguts xoriguers. Però d'ocells n'hi ha molts altres, entre els que només ens visiten a l'estiu hem de destacar les tórtores i abellerols. També hi ha força fringíl·lids associats als conreus: caderneres, passerells, pinsans.
Als boscos trobem gaigs, picots garsers, tudons... Fora inacabable la gran quantitat d'espècies que resideixen temporalment o permanent a la nostra muntanya.
Per acabar mencionarem algunes espècies de mamífers: rats penats (que troben refugi a les coves i als avencs), eriçons, talpons, ratolins, conills, toixons, fosines...
Farem una menció especial al porc cinglar: la seva població s'ha vist incrementada notablement els darrers anys. Aquest fet ha estat causat principalment per dos factors: abandonament de conreus (que ha fet créixer el bosc que és on viu principalment) i l'altra la hibridació amb porcs domèstics que els caçadors varen començar a realitzar a principis dels anys 60 (ha augmentat la taxa de naixements: de 3-4 raions han passat a 4-8). Cada vegada són més les veus entre pagesos i naturalistes que diuen que hi ha massa porcs per la muntanya, i que estan comprometent determinats ecosistemes fràgils de per si: les codines com a exemple.

L'establiment humà al massís de Sant Llorenç del Munt és conegut des de la prehistòria. Al llarg dels temps s'han anat amuntegant restes que testimonien les ocupacions dels diferents períodes històrics.
El període que ha deixat una empremta més profunda és l'Alta Edat Mitjana, època en què es començaren a formar a la rodalia del massís la majoria dels nuclis habitats que constitueixen les viles i ciutats actuals.
El més destacable d'aquesta època són les esglésies romàniques i, molt especialment, el monestir de Sant Llorenç del Munt, bastit al cim culminant de La Mola.
La pagesia, abans estesa per tot el massís, avui és residual però hereva de les tradicions i de la cultura que li donaren esplendor.

El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac forma part de la xarxa d'espais naturals protegits, promoguts i gestionats per la Diputació de Barcelona, que configuren un anell verd que envolta els sectors més fortament urbanitzats dels país. L’interès paisatgístic, biològic i cultural del massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l'Obac justifica que s'hagi creat un espai protegit.
El parc natural és una plataforma per al foment d'un ús racional del territori que faci possible l'aprofitament ordenat dels recursos. A la vegada, el parc respon a la demanda d'equipaments i instal·lacions per al lleure i l'activitat pedagògica en el medi natural.