1000 anys d’història

Segles enrere, a l‘inici dels temps històrics, tota la muntanya de Sant Llorenç, almenys el sector de la Mola - Montcau, pertanyia al castell de Terrassa. Són molts els documents dels segles X i XI que ens diuen que el terme de Lacera o Lacaria (959), més tard conegut per terme de Sant Llorenç Savall, el de Castellera (971) i el de Mata de Pera (980) pertanyien al terme de Terrassa o, és igual, eren in termines Terracia o in terminio Terracia. El mateix es pot dir del monestir de Sant Llorenç, que tots els vells documents diuen que era del terme de Terrassa, en especial el document del 1013 pel qual l'abat de Sant Cugat Guitard permuta amb els comtes Ramon Borrell i Ermessenda el monestir de Sant Llorenç per diners i terres a Vilamilanys, on llegim: Est namque iam dicto monte Sti. Laurencii, cum eclesias ibi sitas, divina largiente clementia, in chomitatu Barchinone, in terminio de Terracia.

Per si hi faltés corroboració, un document del 1049 diu que el terme del castell de Terrassa confrontava amb els termes de Mura, Granera i Gallifa.

Avui dia la muntanya de Sant Llorenç fa com de gran fita dels municipis de Matadepera, Sant Llorenç Savall, Castellar del Vallès, Mura i Vacarisses. Però tot el cimal de la Mola, amb el monestir i amb Can Pobla, fins als Òbits, pertany a Matadepera, el municipi que recull també la major part de la vall de la riera de les Arenes, bé que històricament estigueren tant o més vinculats amb el monestir els termes de Castellar i bona part del de Sant Llorenç Savall, en especial l'antiga quadra de Mur. La documentació fa esment per primera vegada d'una església o d'un grup de petits santuaris units. Des dels anys 947 i 957, que coneixem unes primeres deixes a la casa de Sant Llorenç i a les seves capelles o altars de Sant Llorenç, de Santa Maria i de Sant Miquel, però és molt abans d'aquestes dates que ja hi ha indicis segurs de poblament al massís de Sant Llorenç, d'una manera especial a redós de la Mola. En les èpoques prehistòriques l'home petja i habità aquesta muntanya, com ho revelen les troballes de ceràmica, ossos i sílex fetes en una cova sobre Can Pobla, a la cova de les Ànimes, a la cova del Frare i a la cova Simanya, així com fragments de sílex i destrals de pedra aparegudes en diferents punts del massís. També s'han trobat monedes d'època imperial romana prop del monestir.

D'èpoques més acostades, o sigui, del període que va de l‘època romana baixa a l'Alta Edat Mitjana, han aparegut antigues sepultures o cistes als voltants de Can Pobla i de Can Robert, excavades els anys 1923 i 1929, i en especial quatre sepultures situades a 920 m d'altitud, sobre els cingles del Marquet, a poques passes del coll de les Eres, excavades el 29 de setembre de 1929, en les quals aparegueren abundants restes humanes, i en especial una sivella o fermall d'època netament visigoda i, més recentment, pel juny de 1948, hi excavaren tres sepultures, dues de tegulae i una cista prop dels Òbits, a 900 m d'altitud i a 1700 metres de les anteriors. Aquestes darreres sepultures, a desgrat de la utilització o reutilització de les tegulae romanes per a protegir les calaveres, es creu que poden ésser de l'Alta Edat Mitjana. Tot això ens col·loca en uns segles més acostats a nosaltres del cinquè o sisè ençà, que revelen que la muntanya de la Mola era aprofitada per a habitatge, almenys en èpoques d'inseguretat, puix que els roquissars i les estretes llenques de terra no ofereixen espais per a l'agricultura. Malgrat tot, la cova dels Òbits fou aprofitada per a habitatge almenys fins el 1880, segons conta un modern autor que ha tractat d'aquesta muntanya. En una època ignorada, però certament força anterior al 950, uns devots desconeguts, possiblement uns ermitans que volien servir Déu fugint de la societat dels plans, bastiren al cim de la Mola una esglesiola amb tres altars o un edifici compost de tres cossos a manera de naus adossades, amb altars dedicats a Sant Llorenç, a Santa Maria i a Sant Miquel, advocacions que els primers documents donen també sovint, posant jeràrquicament al davant Santa Maria, i després Sant Miquel i Sant Llorenç. A desgrat d'això, el titular principal i el que sovint és anomenat com a únic és Sant Llorenç, el patró tradicional i secular del monestir, que abans del 972 havia donat ja el seu nom a la muntanya.

Tot el que es pugui dir sobre els orígens de l'església o el mòbil dels seus fundadors, mentre no aparegui nova documentació, serà sempre una pura hipòtesi. La tesi o la hipòtesi sostinguda pels antics autors sobre l'erecció del monestir per cristians que fugien de l'ocupació àrab o dels moros, és més aviat un clixé històric que no pas un fet versemblant, sobretot si es té en compte que la primera ocupació musulmana del país, tot i el caràcter violent que sembla que tingué de l'Ebre als Pirineus, fou menys devastadora que les ràtzies que hi hagué després de l'organització dels comtats catalans, o sigui, de les que s'ocasionaren els anys 826, 985, 1002 i 1014, per no esmentar sinó algunes de les principals que varen afectar aquest sector del país. Les muntanyes eren, certament, un lloc de refugi en els moments de les invasions, però l'erecció d'una església suposa una voluntat ferma de residir-hi, cosa més pròpia d'un grup d'ermitans o persones que volen separar-se del món que no pas d'unes persones que fugen en uns moments o uns estats de perill.

D'altra banda, l'existència d'un castrum ben poblat a Terrassa des dels primers moments de la reestructuració del país revela que la gent no fugí pas, almenys com alguns autors pretenen, vers les muntanyes. La proximitat de la Mola al centre de la diòcesi d'Ègara, nucli de cristianització del país entre el 450 i el 715, explicaria molt bé que un nucli més o menys reduït de cristians cerquessin la soledat de La Mola per dedicar-se a Déu, com un altre grup primerenc ho féu també a Montserrat molt abans del 888.

Si trobem arriscat i difícil de fixar una data aproximada de l'erecció de la primera església de Sant Llorenç en canvi sembla que no és difícil de suposar que l'església o les tres esglésies, com semblen indicar alguns documents, es trobaven tan juntes, que formaven pràcticament un sol edifici, puix que si, d'una banda, documents del 954, el 983 i el 990 parlen amb mots gairebé idèntic de la domum Sancti Laurentii, Sta. María et Sancti Michaelis qui sunt illorum ecclesias fundatas in monte alciore supra Terraciam que vocant Sancti Laurentii, altres documents, del 960 i el 980, diuen simplement ad domum Sancti Laurentii, Sancta María et Sancti Michaelis. En canvi, no hem trobat en la documentació cap indici concret d'una comunitat o d'uns servidors concrets, ni tampoc cap referència concreta, puix que la majoria de les deixes primitives són fetes a Déu i als sants esmentats, o com a màxim als servientes; ara bé, aquesta expressió és massa genèrica per a poder-ne treure com a conseqüència que existia allà una comunitat, ja que també un dels primers documents del fons de Sant Llorenç és una donació de terres de Matadepera feta el 972 als servientes de la domum Sti. Stefani cuius baselica sita est in monte Sancti Laurentii, que es tracta de l'església de Sant Esteve de la Vall, o de Can Pobla, i allà no hi devia haver comunitat, per bé que hi podia haver ermitans, com a dalt a Sant Llorenç.
La primera vegada que surt una menció concreta d'una comunitat organitzada és en un pergamí, per dissort mutilat, del 4 de juliol d'un any desconegut del rei Lotari, en el qual Servusdei i la seva esposa Livolo donen a Santa Maria, Sant Miquel i Sant Llorenç, que són en la muntanya més alta sobre Terrassa, la tasca de terres i vinyes que tenen en el terme de Terrassa, sobre Castellar, als llocs dits Miralles i Pedralba. Això ho donen de tal manera que cap abat o servent (abas vel servientes) no ho pugui prendre als dits sants.

Per molt que al llom del pergamí hagi estat anotat, amb un interrogant, l'any 954, com que la cronologia del rei franc Lotari va del 955 al 986, aquest document només ens diu que almenys des de l'any 986 hi havia al Munt una comunitat o que restava sota la cura d'un abat, la qual cosa que sabem que era una realitat almenys des de l'època de l'abat Joan de Sant Cugat, el qual va regir aquella abadia entre els anys 974 i 985.

PRIMER INTENT FRUSTRAT DE FUNDACIÓ MONÀSTICA

Davant la impossibilitat de saber res en concret dels suposats donants o ermitans que varen erigir l'església o les esglésies de Sant Llorenç i que varen tenir-ne cura fins el darrer quart del segle X, ens cal arribar a una data situada entorn del 975 per a suposar que va tenir lloc en aquest temps la cessió que féu el comte Borrell II a l'abat Joan de Sant Cugat del Vallès de les esglésies de la muntanya de Sant Llorenç, contra la donació al comte, per part del monestir, de dues pensas de plata.

El mot plural d'Esglésies que li dóna el document tant es pot referir a l'edificació de Sant Llorenç, amb les seves altres dues capelles o titulars de Sant Maria i Sant Miquel, com a les esglésies de Sant Llorenç i de Sant Esteve, aquesta situada a Can Pobla, als peus del monestir, que hem vist existent el 972.

Sembla evident que el monestir de Sant Cugat ho va adquirir per a establir-hi una comunitat monàstica, o almenys per a convertir els servents de Sant Llorenç en monjos de filiació benedictina, segurament sota un prior sotmès directament a l'abat de Sant Cugat.

Tenim una confirmació clara de l'origen de la fundació monàstica, bé que potser només de curta durada, per part de Sant Cugat en un altre document tardà, del 1099, en el qual es diu que l'abat i els monjos fundadors eren del monestir de Sant Cugat.

El mateix document del 1099, atorgat pel comte Ramon Berenguer III, diu que el monestir fou construït pels antecessors del comte, i que a ell, li previngué per successió hereditària. Per això, tant es pot referir a la recuperació de la propietat, que el comte Ramon Borrell féu el 1013, del monestir de Sant Llorenç, que algun antecessor havia venut a Sant Cugat, com a un domini anterior que els comtes creien tenir per raó del càrrec comtal, que fou el que autoritzà al comte Borrell II, el 29 de maig del 973, abans, per tant, de vendre'l a Sant Cugat, li havia fet donació d'un palou a Mura, aleshores dita vall de Nèspola, al comtat de Manresa.

Admesa com un fet històric la conversió, o almenys el propòsit inicial de convertir-l'hi , de Sant Llorenç del Munt en monestir benedictí per obra de l'abat i els monjos del monestir de Sant Cugat del Vallès, resta en peu el problema de saber des de quan Sant Llorenç va tenir una comunitat pròpia.

Cap dels antics documents, fora de la menció genèrica del document mutilat, datat pel rei Lotari, de la cessió de béns feta per Servusdei i Livolo (per tant, abans del 986), no parla de monjos o d'abats que regeixin la casa de Sant Llorenç fins després del 1013.

Tot això fa suposar que Sant Llorenç era considerat com una cel·la o possessió monàstica de la gran abadia de Sant Cugat, regida per alguns monjos, però sense abat propi fins després del 1013. Confirma això el fet que ni en el necrologi de Sant Llorenç del Munt ni en el de Sant Cugat no surti cap abat propi de Sant Llorenç abans de Borrell, que regia la casa el 1018 i, en canvi, surti considerat com a abat de Sant Llorenç el comte Ramon Borrell de Barcelona el 1013.

El primer abat que enregistra la documentació és Borrell que el 20 d'abril del 1018 va comprar a Tudiscle Marcuci i la seva muller Emena un palou al terme de Terrassa, al lloc dit Montagut. Els suposats abats David i Tassi que, sense cap data de govern, retreuen Antoni Vergés i Fortià Solà, són una pura invenció d'un antic cronista, i l'abat Abbo que retreu el Speculum officialatus i que també recullen ambdós autors no és sinó el documentat abat del mateix nom del monestir de Sant Llorenç del Munt o de Sous, de la Garrotxa.

Això indica, per tant, que durant el temps que Sant Llorenç del Munt fou sotmès a propietat de Sant Cugat del Vallès, no passà d'ésser una simple dependència o filial, sense haver assolit la categoria de monestir, ni tant sols de priorat amb superior titular propi, tot i que l'abat Joan amplià la dotació de la cas amb noves compres. Una tradició o llegenda diu que, quan al-Mansur, el 985, va saquejar i depredar les terres del Vallès i la ciutat de Barcelona i va matar l'abat de Sant Cugat, Joan, amb dotze monjos que s'havien refugiat a la ciutat comtal, només es va salvar una part de la comunitat, que residia o s'havia refugiat a Sant Llorenç del Munt.

Aquest fet, que no hem vist confirmat per cap document antic, és versemblant i, si més no, lligaria molt bé amb el caràcter inicial que sembla que tingué el monestir a l'ajut dels comtes de Barcelona.

La prostració de Sant Cugat, que perdé gairebé tota la comunitat i els documents i fou assolat per al-Mansur, devia impedir que després del 985 es pogués emprendre la fundació projectada a Sant Llorenç.